TomorrowVikingos WebLog

Escrit dimarts 9 d’Abril i dimecres 10 d’Abril
Ja tenim Papa. De nom Benedictus XVI. Amb el meu notable de llatí, que encara no sé com el vaig aconseguir, entenc que vol dir el setzè beneït. Sols pot beneir algú de l’Església, però un Papa sols pot ser beneït per Déu, o l’Esperit Sant, com algun cardenal ja va dir arribant a Roma. Un beneit és algú que es creu allò que li diuen. L’Església, a part de les creences personals, és un negoci, com una casa! i per tant quant més fidels més “caixa cobri”. Per tant, després del Pap$a més medi€àtic, que ha durat 26 anys, s’ha de buscar un Papa de transició, per mantenir l’expectativa mediàtica. Una cosa tipus GH. El darrer Papa morí als 81, en tenia 55 quan fou nomenat, o assenyalat per algun altre designi diví seguramment. Es veu que a la primera volta havia aconseguit 5 vots. Després pensaren, que como ni chicha ni limoná, el votarem. Resultat 26 anys de papat de Joan Pau. Que es veu que havia fet teatre i ha criticat, a diferència dels anteriors, el tema Hitler, no el de l’Israel actual. Als 52 fou anomenat un tal Joseph Ratzinger joveníssim pel què és el cardenalici d’avui en dia.La seva recargolada ment inicià una diàspora de les idees del Concili Vaticà II. La vida és un pèndol, i per tornar d’on sortim s’ha d’anar al més enllà. En això confiem.

Joseph Ratzinger és el nou Papa. Habemus Papa, l’habemus cagadus, dic jo. Aquest paio era el Ministre de La Fe (ho dic pels que no heu estat subscrits al Blanes Telegraph des del ppi). El que està contra de tot . És ell, el beneït, el de la mirada, l’inquisidor, el sinistre ministre, el sibilí, el conspirador. El que seia a la dreta de l’anterior, com Sant Pere i Jesús.

Quan va començar el conclave eren 115. A favor d’ell, de l’Església romana, de la Cúria, la casposa, hi havia ja 40 cardenals decidits a votar-lo. Se’n necessitaven 77 per ser Papa. 115-40 donen 75. Encara que els altres es possessin d’acord a votar el mateix el conclave s’hagués allargat molt. Fins ara l’espera es feia en condicions espartanes. Des d’ara es fa a la Residencia Santa Marta, un hotelet de 3 Stars. Hi havia alguns cardenals que havien de passar per l’habitació d’un altre per anar a dormir. Un d’aquests es deia Joseph i era alemany. Ratzinger havia demanat un conclave curt, i sempre s’havia mostrat com a hereu i solució d’una continuïtat. JP havia designat 113 dels 115 possibles papes del cardenalici. Dels 2 que no, un era en Ratzinger. A partir del silenci exigit als cardenals sols es podia parlar a través de les homilies, en mans del bloc ultraconservador.

Aquí van unes dades sobre el Vaticà:

Els darrers conclaves del s XX

L’Església és cada cop menys romana (italiana), i és cada cop més europea, JP i B, però igual o més de retrògrada. Més intransigent que mai. Cada cop hi ha més cardenals, però els bisbes segueixen sense tenir vot, i per tant la cosa segueix centralitzada. Amb la Cúria i l’Opus al centre de l’huracà.

Ingressos del vaticà from diferents countries

El futur és nortamericà! Com l’Spiderman i el BigMac, com Disney i Michael Jahkson, que es veu que el seu advocat va acorralar el testimoni principal i totes les apostes són a favor de la seva innocència. Que es veu que els Estats units, ante el terrorrism, si que paga le quotes vaticanes. Les de la ONU no les paga, i a més a més les reventa! No entenem com Alemanya si és protestant, tingui tants bons percentatges. Si estan en recessió econòmica! Brasil, tot i ser un país vudista i pobre, deu ser els que rep més ajuda dels de l’Alliberació. Irlanda, com sempre el seu nacionalisme religiós està encès i rep el mateix suport que sempre-1. Espanya ingressa ben poc, però té 6 cardenals. Sols s’entén per l’Opus. I el bisbat que aporta més és el de BCN, deu ser per la Sagrada Família? Sigui el que sigui, com a premi fa poc s’ha dividit des de Roma la seva unitat. Suïssa, condemnada a tornar el robatori dels jueus europeus, té el que es mereix un fidel guardià. Per si de cas ens n’oblidem, els usa són els d’Irak i els de la major pederastia eclesiàstica recent, suposo que hauran de redimir molts pecats.

Ara que parlem del Vaticà, circumstàncies de la vida, resulta que es reobre el cas del Banco Ambrosiano. Que es veu que un ex dirigent es va penjar d’un pont de Londres ara fa 21 anys. I que fins ara no havien vist que la màfia estava pel mig. Haurem de revisionar el Padrino III. De cop hi ha 4 encausats, superMAFIOSOS. Segurament com tota la Cúria.

Sigui el que sigui, tenim Papa. Esperem que no per molt temps. De fet ja es parlava d’aconseguir un Papa de transició, i ja em diràs tu, té 78 anys, 3 menys que JP. Dissabte passat va ser el seu aniversari, i els seus col•legues li han fet un regal. Ser Papa. El darrer Benedictus ja va ser un de transició, vuit anys de molta activitat (1914-1922). També va demanar la PAU mundial, i se li va fer el mateix cas que ara. Va ser un Papa molt intel•lectual. Segons diuen l’actual és també un gran estudiós de totes les escriptures: llatines, gregues i cuneïformes, i més n’hi haguessin.

Abans que s’iniciés el conclave en Joseph va fer una missa del qual us passa frases soltes: Trobar a Crist significa trobar la misericòrdia de Déu (…)La misericòrdia de Crist no és una gràcia barata, no suposa la banalització del mal (…)Què significa ser nens en la fe?Respon Sant Pau: significa “ser duts a la deriva i sacsejats per qualsevol vent de doctrina” (Efesis 4,14)¡una descripció molt actual! (…) La petita barca del pensament de molts cristians amb freqüència ha quedat agitada per les onades, sacsejada d’un extrem al’altre:del marxisme al liberalisme, fins al llibertinisme; del col•lectivisme a l’individualisme redical; de l’ateïsme a un vague misticisme religiós; de l’agnosticisme al sincretisme, etc (…) Es va constituint una dictadura del relativisme que no reconeix res com a definitiu i que sols deixa com a última mesura el propi jo i les seves ganes.
Nosaltres tenim una altra mesura: el Fill de Déu, el veritable home. Ell és la mesura del veritable humanisme (…)
Hem de madurar en aquesta fe adulta, hem de guiar aquesta fe al ramat (llegeixis nosaltres) de Crist. I aquesta fe, sols la fe, crea unitat i té lloc en la caritat (…)En Crist, coincideixen veritat i caritat. En la mesura en què ens acostem a Crist, tabé en la nostra vida, veritat i caritat es fonen.
(Crist) ens dóna la seva confiança, ens dóna el poder de poder parlar amb el seu jo. “Aquest és el meu cos…”, “jo t’absolc…” Ens confia el seu cos, l’Església. Confia a les nostres dèbils ments, a les nostres dèbils mans la seva veritat, el misteri del Déu Pare, Fill i Eserit Sant; el misteri del Déu que “tant va estimar al món, que va dobnar el seu fill únic” (Jo 3,16). Ens ha fet el seu amic, Com responem nosaltres? (…)
(l’Evangeli també) diu:” Us he destinat perquè aneu i doneu fruit, i que el vostre fruit es mantingui” (Jo 15,16). Aquí apareix el dinamisme de l’existència del cristià, de l’apòstol: us he destinat perquè hi aneu. Hem d’estar animats per una santa inquietud: la inquietud de portar a tots el do de la fe, de l’amistat amb Crist.(…)
(…) El nostre ministeri és un do de Crist als homes per edificar el seu cos, el món nou. Visquem el nostre ministeri d’aquesta manera ¡Com a do de Crist als homes! Però, en aquest moment, demanem sobre tot insistència al Senyor que, després del gran do del Papa Joan Pau II, ens doni de nou un pastor segons el seu cor, un pastor que ens guii al coneixement de Crist, al seu amor, a la veritable alegria. Amén!
Per dins pensava, “us estic dient que aquest sóc jo, nengs!” . Resultat: Joseph Ratzinger és el nou Papa Benedictus XVI. Que Déu ens agafi confessats!

P.D: Camilla ja no assistirà a la primera presència en solitari com a representant de la Corona britànica. Diuen que té por escèncica. La Isabel ja ha dit que vol que surti al seu costat en alguna ocasió. Oh my God! I must save the ship, va pensar la reina.

PD2: Quina tristesa al Lectures, la tapa és negra, és que les imatges són tremendes. Tots els vividors d’aquella família, Estefania i Andrea entre ells, estaven de dol rigurós, amb mantellina i tot. Quina tristesa.

Josep, el del miracle

escrit dilluns 11 d’Abril
Ja hí tornem a ser. Puntualitzar que la temàtica d’aquests articles ronden sobre les institucions més arcaiques de la Terra, amb la intenció de posar en evidència la teòrica puresa de la sang d’alguns i l’espiritualitat dels altres. Que en definitiva no són res més que persones i que el destí els ha portat a ser els fars que il•lumini el nostre pas terrenal, que ells són per drets legítims els nostres miralls, com les ombres a la caverna de Plató. I que nosaltres, burds mortals, els hem de mirar afecte i verenació. Més o menys com l’amic Ànsar, que no havent assimilat el seu ego dictatorial, no para d’escriure llibres i filmar curts, com el Ricardito, que tot i haver fet un llargmetratge, és també curt. Ell. Es veu que a la darrera trucada pel telefon privat White House-Valladolid, en Jorge, li va comentar al Txema, que es veu que té un avi basc, de Bilbao, ahívalaostia!!. “Amigo mío de las Azores, y ahora qué FAES? I el molt cretí va dir: “ Me lo paso la MAR de bién con mi exportavoz, i aprovechando el año quijotesco me saco un best seller de la Manxa (perdó, de la manga). Ell que de totes totes va fer el possible per ser el Sancho PPanza d’aquest nou Quixot metodista, ens ha deixat sentències tan entranyables, i mai faltant a la veritat, com: “ No creo que se borre pronto cómo el PSOE ganó las elecciones”, “hubo una escalada de mentiras y acusaciones infundadas” i “ hubo vulneración de la Ley entre el 11 y el 14 de marzo de 2004”. A mi quan parla aquest home, a part de venir-me nàusees, em ve mareig. Mai sé de qui parla.

Tornant a les nostres velles institucions, hem de dir que se’ns afegeix un altre monarca a la llista de xungus. Aquest cop Harald de Noruega, pare de l’Haakon (gallec), es veu que no ho sabíem, però el dia 1 d’aquest mes es va incorporar al seu regent cos un bypass, i que ahir el volien operar perquè tenia una acumulació de líquids al pericardi.

A destacar de la premsa britànica el titular del The independent on Sunday, un dels meus objectius periòdics de les Illes. El titular que destacava era la boda a l’Ajuntament de Windsor de la popular parella Thomas Crapper i Deborah Bittcliffe. Es veu que un tal Crapper es va fer, contemporàniament, igual de famós que el Baró de Vidette a França, però ell a Britània, quan va inventar el WC. Segons la versió ( i aversió) d’aquest diari, se citava també la boda d’unes altres dues parelles. Això és reial.

Per Mònac poques notícies, un dels que ha passat per allà era el Ferrerro, el de tenis. Jo em pensava que era de Villena (Alacant). El diari deia que hi anava en representació del tenis espanyol. Potser! Sabem que allò és un paradís fiscal, com Andorra, l’escapada! Mònac pot ser, L’altra escapada!. Per cert que al llarg de tota la setmana les notícies que ens arribaven de La Vanguardia relacionat amb aquesta família estava publicat l’apartat de color.

Tornant a les nostres encara mé velles institucions, anem a Roma per uns instants, que la cosa no s’acaba. Ja sabíem que els cardenals han decretat silenci absolut, els Pichis eclesiàstics diuen que això afavoreix les tendències continuadores, encara que no entenc perquè, si els que voten sí que poden parlar entre ells. Amb qui no poden parlar és amb la premsa perquè no es filtrin rumors que puguin arribar als fidels, pendents, ja mateix, de la Beatificació de Ioannes Paolus II. Es veu que per a la beatificació d’algú han de passar 5 anys des de la seva instància, i per ala seva canonització, 5 més. Això sempre i quan passi tots els tràmits vaticans. Primerament ha d’haver obrat un Miracle en vida. Això ho testimonia molta gent, un d’ells el cardenal Francesco Marchisano, que afirma que després que ell li toqués la ferida del coll dient que resaria per la seva prompta recuperació, va recuperar la parla! Els metges dels famós hospital del Vaticà, famós perquè té els millors metges geriàtrics del món, estan desolats. Diuen, tot estirant-se els pocs cabells que els queden: Mamma mia! Ma che dicce este bambino? I la nostra operazione a la sua cordi voccali?. Un altre cardenal que es mereix ser esmentat és Bernard Law (Llei), es veu que mentre era arquebisbe de Boston no va informar de la presència de capellans pederastes dins la seva Arxidiòcesis tot i saber-ho. Va dimitir, és clar, però va mantenir els càrrec cardenalici. Si tots els que ha cardenalitzat aquest sant són així. Preparem-nos. Parlant de nomenaments aporto unes dades. Fins que Wojtyla va arribar a Papa, les beatificacions, com la de MnSr Escribà de Balaguer, tardaven dos papats com a mínim a bon port. Fins llavors, des dels orígens de l’Església, que es veu qui diu que no va ser Sant Pere el primer, s’havien acceptat 1310 beats i 300 santificacions. Amb la mort d’aquest Papa el còmput queda 2.648 i 782. tota una eficiència i internacionalització de la Fe. El més Gran en aquest aspecte. Les declaracions de navarro Valls davant la televisió pública estatal declarava que abans de morir anava parlant amb tots els que podia. Si li havien fet una traqueotomia i no havia tingut temps d’aprendre a parlar amb el diafragma! El seu secretari personal, Stanislaw Dziwisz (polonès) és el precursor de la santificació del Gran, ràpid ràpid perquè al no ser el pectore ha de deixar l’apartament papal aquesta setmana, com les cinc monges polaques que el cuidaven, que aquestes sí es quedaran a Roma, en un convent. Com toca.

No deixem de parlar de Fe, de l’autèntica, per parlar de Leonardo Boff, que encara que sigui increïble, és brasileny. Aquest home defensor de la Doctrina de l’Alliberació, perseguida i perseguit ell i 140 més al llarg del darrer papat, fins al punt de demanar que el traguessin de la nòmina del Vaticà per poder fer allò que creia, amb absoluta llibertat.
Resulta que era un jesuïta, com els del “Nom de la Rosa”. Que actualment i segons la mateixa doctrina volia foragitar al Bisbe Casaldàliga de Brasil. Amb la mateixa idea que el Papa va renyar públicament Ernesto Cardenal, Ministre de Cultura del govern revolucionari del FSLN a Nicaragua. L’impulsor d’aquesta política d’Església (assamblea en grec) tan espiritual, fou en Ratzinger.

Boff creu coses com: “ Caminar amb els pobres, entrar al seu món miserable i compartir dolors i esperances perquè aquest poble és pobre i cristià al mateix moment. El camí és fer del capital ètic i espiritual de la fe, una força mobilitzadora contra l’opressió i un motiu d’alliberament” . “Todu estu ein portuguès, viva er Forum! Obrigado!” - diu en Carlinhos Brown. També diu “ Crec que hi ha por a Roma. No creuen en l’Esperit, no creuen en l’erradicació dela evangelis i la força intrínseca de la veritat. Tenir fe és comprendre que Déu , l’Esperit i el Ressucitat actuen en la història i en la vida de les persones directament, sense haver de passar per la mediació de l’Església”. A ver si te enterás Josemari de lo que es la profundidad de pensamiento!. Seguint amb la mateixa línia no es va estar de dir “El problema del papa no és de color, és de mentalitat. Hi ha africans i llatinoamericans més romans que el Papa”. Uy, que miedorrr! Ja per acabar es va esplaiar amb un: “ L’herència de Jesús és bona per a tots, és l’oferiment d’un sentit vital, i de compassió a la humanitat sencera, que és lliure de les seves pors. Tota la resta és mentida (Eh!Bush)”. Hòstres no m’extranya que el perseguissin. Ara entenc allà d’una Església Romana, com els romans, “des de i per Roma”. Corren rumors que al testament del Papa hi havia escrits com Vini, vidi, vinci i idees similars, i que per això va demanar que li cremessin.

Exposat això no em queda més remei que dir dues coses:
1- Tema apostes al Betandwin.com, penseu que Allah’ Agbar

2- El Papa ha mort, visca el Papa!, com als vells temps.

Xim!Pum!

Josep, el del miracle

Escrit diumenge 10 d’Abril
Ja està, ja s’ha acabat el derbi entre el Mal i el Bé, Madrid - Barça, per variar ha guanyat el Mal: 4-2. N’estan de contents els merengues!, potser que algú els expliqui que estan a 6 punts i amb el goal average en contra. Que macu, fins i tot hem pogut escoltar càntics de Vv España (oblidant completament l’Armada). Això sí, quin partit! he perdut la porra de 69 euros, i hem pogut assistir a la redempció de les dues erres, Ronaldo, El Gros, i Raül, El Gran i pletòric després del seu primer gol en 6 mesos i d’Owen, l’Incomprès. Figo, El Mercenari, ha jugat deu minuts del què serà el seu darrer derby B-m. Damià Abella, cosí del Ptt, ha tornat a jugar, i el Barça ha estat incapaç de treure al Casillas, el de Móstoles, fora de le seves caselles. El primer gol del matx l’ha marcat ZZ, tot i que la repetició de la jugada ha demostrat que ha estat pal, com que la pilota ha acabat entrant, el Pino de torn l’ha donat com a bo. Menció especial al Zamora d’aquest Barça, que ha encaixat 7 gols després de superar el seu récord d’imbatibilitat, és que quan el Valdés s’hi posa sembla un dels 7 Magníficos. Menció especial també es mereix Samuel Eto’o, autor del gol 1.000 d’un visitant al Bernabéu. Ens hem de treure la pamela davant l’estat físic de Puyol, quan la resta de mortals tardem de mitjana un mes per recuperar-nos d’una lesió com aquesta, ell ho fa en 10 dies, i jugant 90 minuts, contra el Mal..

Ara que parlem dels immortals, en Navarro Valls, un dels pocs que encara es manté dins el seu càrrec vaticà, ha respost als múltiples missatges del PoPulatxu que cridava al uníson JPII Santo Subito ( jugant amb les sigles de la Santa Seu), dient que és missió del següent Papa el tema beatificacions Segons un curt anàlisi de la feina de l’anterior, en aquest apartat, creiem que no deu quedar gaire feina. De manera que en un plis el fan Sant. Sobre els Misteris del conclave, els cardenals han dit que no faran declaracions (una espècie de dol cardenalici), que tenen molta feina per endavant. Estaria bé que hi hagués el mateix ritual per escollir director dins un Claustre de Professors.

Menció real es mereix en Charles, després de quedar amb en Robert per fer unes Guinness “ in an immediately future” es va casar, en 20 minuts, però es va casar. Com va anar? Com s’havia previst,una inmensa majoria va fer de las tripas, corazón i els altres van seguir el seu cor monàrquic, 15.000 incondicionals van estar animant l’enllaç en directe. De testimonis dos, un fill de cada un. El més modern en casaments. En Parker-Bowles hi va assistir, més tranquil després de les disculpes públiques. Una figura barreja de Moratinos i Solchaga, un peacefull gay, ja em diràs tu.

Es veu que la Camilla va ser qui va assessorar a en Charles perquè es casés amb la Diana, “because she is a virgin teeneager and she won’t notice anything, Dear”, es veu que li va dir. Es veu que també hi havia l’opció Sarah Shand, germana d’una tal Camilla, que amb 24 anys li recordava la seva trobada de feia dos anys a un innocent prínep de Cal•les, per entonses, tot jugant amb la història d’amor que van viure els seus avantpassats. Es veu que les males llengües diuen que és una libidinosa, i això a ell li agrada. Camilla va portar dos vestits, el primer, el de la cerimònia civil, anava acompanyat d’unes plomes al cap, que a mesura que ha anat bufant el vent es van anar assemblant més al pentinat del nuvi. Una cosa molt semblant a l’Anasagasti mirant el Peine de los Vientos. Després, a la benedicció del bisbe de canterbury a La Capella de Sant Jordi ( espero que no sigui Bush) del Castel de Windsor, potser d’aquí ve el vent!, duia un altre vestit, aquest amb pamela, llarg i de disseny mitjaval. Com l’origen de les relacions de l’Església amb la Monarquia britànica. Posats a fer, els va beneir també els anells d’or de Gal•les, símbol de la seva unió. Ja que ella definitavment serà la Princesa de Gal•les, fem-ho amb or d’allà, they thought.
A part del bisbe Rowan Williams, també hi havia l’altre Rowan, l’Atkinson, que són íntims amb l’hereu britànic, des de que el primer li va oferir al futur regent (¿) el paper de Baldric a la nova sèrie de 13 capítols, contractats per TV3, The black elder II. La actualment Dukesse de Cornualles, es veu que en Charles n’és també el Duc, finalment es va poder casar amb qui va conèixer fa 35 anys. Ja era hora! En té 57, un més que ell. A punt de jubilar-se. Ella que sí que es va poder divorciar, un any abans que al 97 morís La Di(2). També hi va assistir Konstinonopoulus, de Grècia ( com la Kelly, la de Mònac), que no sabem si és cosí del de Hannover. Que no evoluciona, It is going in the same way like now, han dit els metges. O sigui, segueix igual, tot i estar a l’Hospital Grace Kelly de Mònac, Es veu que no és el primer cop que ingressa en un hospital, llavors va ser a Hannover. Va ser just després de celebrar el Dia Internacional de Mònac a l’Exposició Universal d’on ell és príncep. No sabem si va ser després de la famosa pixada al pavelló turc. A la cerimònia també hi havia el Haakon de Noruega i la Mette-Marit, controvertida parella ande las haya. Es veu que a la última reunió de princeses moderenes d’Europa li va dir a la Camilla, Tu metete unmarit ràpid. Ella super anglesa va respondre Yes, of course. Parlant de princeses modernes, cap notícia de Felip a Windsor ¿
Menció especial als manifestants de Bagdad, desenes de milers, per manifestar-se en contra de l’ocupació nortamericana, dos anys de la caiguda oficial del règim de Saddam Hussein, com el de Jordània. Allà tots tenen el mateix cognom, com els indis d’Olot, més de 1.000 i tots amb el mateix cognom. Singh, com el Vijay, que és el número 1 del PGA, per davant d’en Tiger Wood. Es veu que el dia 9 d’abril de 2003 va caure l’estàtua aquella del Hussein amb la bandera dels USA (usa y no mires como) al cap, queia. 2 anys i encara no s’ha arreglat res. El petroli està més car que mai. Rebobinem si us plau les declaracions del moment.

Parlant de moments, ara sí que es posa interessant, més que la F1, la Carrera pel Birret. Avui ja sortien en parrilla i per equips els diferents cardenals més importants. Del sector menys conservadors ens hem quedat amb les seves cares. No sé si formen part del nostre cavall guanyador, però són dels pocs que poden maniobrar amb talante aquesta immensa nau.
1- Arquebisbe de Tegucigalpa- Mn Òscar Andrés Rodríguez de Madariaga
2- Arquebisbe de Douala ( Camerún- Eto’o) – Christian Wiyghan Tumi
3- També coren per allà el de Sao Paolo (Lula), NY (Ossama) i el de Milà (Dior)
Estigueu pendents de la secció cardenalícia al Betandwin.com.
Menció Honorífica també a Ratzinger per a les seves paraules de divendres: “ està ara a la finestra del Pare, ens veu i ens beneeix”. Acabat això, i amb aquella mirada que tant ens corpren, va dir “Alçeu-vos i segui-me”. A ell? Porquà?

Per cert, que per anar a veure en Rainier no cal que feu reserves per Mònac, que sols li poden retre homenatge els seus propis ciutadans. Que avui es veu que ja eren 7.500.

Bona setmana!

Josep, el del miracle

Escrit dissabte 9 d’Abril
I tot aquest rebombori perquè avui era el meu aniversari. Gràcies, un gran detall. Gràcies a les castes superiors, hereus de l’Edat Mitjana més casposa. Des de que vaig fer els 30 que no recordava una festa d’aniversari especial com aquesta, llavors també va haver-hi enterrament, d’en Ramon, de Ca’l Meler. Ramon El Gran de la Terra Alta, però aquest per la seva real Humanitat. Cosí de mon Pare. El meu, i dels meus tres germans. Veu ronca, però és el nostre. Sé que li han publicat un llibre, encara que n’ha escrit més, ha tingut fills, i espero que tardi el seu temps a plantar un arbre. A tu mare, també et saludo, que abans que nasqués jo, a les onze de la nit del 9 d’abril del 71li van donar un vas de llet que se li va indigestar en el moment del natalici. Mon pare va haver d’avisar als metges que la veterana, i un altre cop futura mare estava un xic lil•la, amb la qual cosa la festa va acabar bé. Això era un Divendres Sant, com el dia que va néixer mon cosí, el Lluís (27 de maig), i víctor Mussons (12 d’abril), encara que tots ells en anys diferents, però recordat com el dia de la fi del Via crucis del de Natzaret, tot i que va néixer a Betlem, curiosament ocupada actualment pels hebreus, o pel sionistes, com agradi més. Per cert, ara que s’ha acabat el meu any 33, exposo públicament els meus temors d’aquest any, no és un tema relacionat amb el terrrorisme d’Estat ni amb el futur dels professors interins, és una qüestió més profunda. Si Jesús va morir un DS, i va ressucitar, al tercer dia, vale, però amb 33 anys, jo que vaig néixer un DS, i que segons la tradició popular podria tenir certs poders suprahumans, com a curanderu, visionari….podria haver entrat dins les apostes macabres del destí. Veig que he arribat als 34, començaré a llegir els horòscops. El DS va morir el Messies, l’esperat, tot i que això de Messies ho podríem parlar amb el xiïta iraní, un saudita, com a sunnita i també wahabbista, i l’Ariel, que encara espera el Messies, o potser el molt recargolat o dinosàuric Sharon es pensa que ell és l’escollit. Recordeu que Ariel lava mejor que un Colón, sobretot si està assentat a Cisjordània. Però que fort, les tres religions que mouen en aquest moment el principal pols internacional són aquestes: la musulamana, la cristiana i la jueva. Totes tres amb un origen comú, Jerusalem! i pel què sembla, un destí comú, Jerusalem!

Entrem per un moment dins el món de la Bioquímica i la Química Orgànica. Quan dues molècules tenen la mateixa composició i les mateixos unions entre els seus àtoms, però presenten diferent estructura espaial; es parla de la configuració Cis i de la Trans. Dins el món musulmà , TransJordània és el que avui es coneix com a Jordània, la de la llet. Rània, que la vem poder saludar el darrer cop que vem estar a Mallorca, i això no és conya!. Si mé no, jo i la Carla, perquè la Marga hi va més sovint, i el Sergi no te digo, neen!. Tot i que Hussein, el de Jordània, va estar conspirant a esquenes de tot el món islàmic, parlant amb Ben Gurion i Golda Myer sobre una possible sobirania jordànica de Palestina, mai, evidentment! va aconseguir-ho. Igual que en la Bioquímica, que la forma trans i la cis estan en equilibri i mai pot ser el Tot o Res, altrament coneguts com el Bé i el Mal. En equilibri natural de les reaccions, no sé si sempre està tan desequilibrat cap el costat cis, en aquest cas el palestí. Tornant a la Química bàsica, recordem que les reaccions poden ser redox, o sigui oxidant o Reductora. Com els Land Rovers o com la política antiterrorista israeliana, que Redueix l’essència humana a res, sobretot a tot palestí que se li acosti. Jordània ve de Jordà, on fou batejat Jesús, pel seu cosí, Joan. No sé si és el de l’Akelarre de juny. Ben bé que el món és un pañuelu, ple de mocs, però un panyuelo a fi de comptes.

Parlant de mocs i de moksovites, es veu que el Putin, el rei de les democràcies transcaucasiàniques i exdirector de la KGB, ha declinat la invitació. Ha delegat en un tal Abramovich, governador d’un llunyana província petrolera, o a algú de la seva calanya. Ara que torna a sortir el tema enterrament papal hem de dir que el president de l’Uzbekistan no hi era, ni cap representació de la azur coté, però el d’Uganda i el d’ Uruguay sí que hi eren. Us imagineu en Jorge, com se’l coneix als centres més íntims de les FAES, entre “aquests”, si la llista hagués estat en anglès. Sí! Zapatero estava dues files més endavant que la Condolezza, que té més de 50 anys la molt bruixa! Va ser l’enviada per donar la Pau al ZP i en Jorge li va dar al nostre Monarca. Que per cert, se’l recordarà històricament com El Transicionador, pel seu gran paper de no haver ajudat mai a jutjar la dreta més recalcitrant d’aquest caduc imperi, que va demostrar el què valia amb la Armada Invencible i a la botadura de la rèplica de La Pinta a la Expo’92. Parlant de dues files més endavant, Durán i Maragall precedien al: 1-horitzontal del Fortuny 6459- “Callando acebes y la matas, revolucionario”: que significa “a beces las mata callando y”. Déu ser allò de l’ordre alfabètic: Catalogne et Espagne . Ja era hora que el Papa posés les coses al seu lloc, perquè mira que felicitava el Nadal en més de 50 idiomes, no sé si el mateix nombre que anys ha regnat el monarca monegasc, però mai usava el català. Potser els Borges, els de l’oli no, els darrers Papes españoles, que al extingir-se van donar lloc a una generació de Papes italians que durà 455 anys, dinastia que trencà el nostre benvolgut Karol. Aquests Papes, des de la seva santedat i valencianitat han influït en el tema idiomàtic de la llista, perquè Espanya en anglès és Spain, o sigui entre Simbawe i Sri Lanka. Es veu que a Síria, també bíblica, l’Església li va donar un lloc preferent al que li tocava. Val a dir que Bashr es va saludar amb en Jatami, que estava amb la Rània, la reina. Felicitar a Ali Qurei que va tocar en Bush. Al•leluia, al•leluia! Moshe Katsav, el sempre desconegut president d’Israel. Clar! És una República!

Per exemple: Qui coneix el nom del president d’Alemnya? L’Schroëder és el primer ministre, no el president! com el Bercusolini ( 3-H ) a Itàlia. Doncs aquest tal Moshe va saludar l’hereu de l’imperi sirià, no sé si per polir el tema dels Alts del Golan o per llimar diferències sobre el tema Hezbollah. Aprofitant el desconcert que crea que polaritats tan separades en el moment de “Doneu-vos la Pau” , se la donin. En Robert, el Mugawe, el més africà dels dictadors del moment, va fer la gran jugada. Fa uns anys, i en nom d’una revolució amb nivells de pobresa i llibertats inferior a la cubana, va expoliar als colons britànics les plantacions que controlaven, que representaven uns bona part de la millor terra fèrtil del país. Ara les plantacions, gestioandes per ineptes camarades d’ell, estan arruïnades, de manera que el país està fatal, sobretot en tema verdures, amb una inflació superior a la que vivim nosaltres.

Doncs, això que en Robert li va donar la mà al nuvi de dissabte, quan ell mig marejat per l’efecte de l’aire que incidia sobre le seves orelles. Aire que va ser produït per la gent al donar-se la Pau. S’ha de dir que també ha bufat molt vent a la plaça de la Collumnata de Bernini, només cal recordar la imatge en què, els cardenals ensenyaven les vergonyes, físiques, evidentment! Perquè espiritualment són purs. Doncs, sí! Ell, Charles Lord of Wales, hereu de la monarquia de l’Imperi Britànic, que en el moment de les expropiacions de Mugawe va tallar tota via diplomàtica, fins el punt que té prohibit entrar a la UE, però que Roma és el Vaticà, i aquest no està entre els 25. Com que el principi comú no és un dels principis comuns de l’Església., allà estava en Robert. Com que el principi comú no és comú d’en Charles, aquest li va tornar la salutació. És que és un patós de cuidadu. No m’extranya que cada cop hi hagi més Republicanisme a la Commenwealth.

Es veu que un dels primers ministres de les múltiples comunitats que formen part del PAC “Hereus de l’Imperi, el Britànic”, de Tuvalu (Pacífic) ha dit que aquesta boda faria replantejar al seu govern les seves relacions amb la monarquia britànica. I es veu que a Tuvalu hi ha més persones que a Mònac, això sí, tots buscadors de perles. Les llegendes parlen de la Perla de la Corona, robada fa anys per un tal Goguen.

Es veu que la fórmula per demanar perdó al cornut d’en Parker-B és: “We accepted that we ‘ve sined and badgoing, in thinkings, words and acts”, o sigui una baixada de pantalons com una casa, i abans de casar-se. Tot i que un senyor hereu de la monarquia més poderosa del món, després de reconèixer públicament que va fer desgraciada i nòvia d’un moro a la pobra Lady Di, no li quedava més remei que casar-se amb la causant de les seves desgràcies i felicitats, segons consta a les cròniques de societat. Per cert que l’oficiant és el de Canterbury, que es diu Rowan Williams, com el d’El Club de los poetas muertos. Per citar desfortunis: citar que es preveu mal temps també a UK, fins i tot no es descartaven nevades. Per tant, el vestit primaveral haurà d’haver estat tapat per rebeques de visó.

Parlant de qualitats, es veu que el taüt del Papa era de xiprer, no de pi. Xiprer, o Cupressus semperviviens, el símbol de l’hospitalitat. L’altre taüt era de Zn, de zenc, estarà content en Cohen, el cantant. I l’altre era de Noguera. Jo, si mai m’oblido de dir-vos que m’incinereu i que no em deixeu postrat en un llit, també m’agradaria un enterrament senzillet com el d’ell. I per qualitat la de la reina d’Anglaterra, i de Tuvalu i… La qualiatat d’escapolir-se del què fa el seu fill, que es veu que avui ella tenia dinar amb el Sultan de Bahrein i algun dels molts prínceps saudites. Era imprescindible, sobretot perquè s’havia de parlar de F1. Ara aquests en saben un munt. I d’aquí poc ve el GP de Mònac, que es veu que les relacions entre França i Mònac no són tan disteses com podrien ser. Clar! com justificar un paradís fiscal a tocar de la UE, sobretot si té 6.000 habitants i hi juga el Saviola, que tot just fa una any va accedir a la nacionalitat europea ( o sigui, la que tenim tots, encara que no compartim el mateix sentiment comú). Essencialment perquè el què és comú és el Mercat Econòmic, no el Sentit. I així està el Principat, posant tribunes metàl•liques. Per l’enterru no, pel GP. Buscant, buscant sí que s’ha trobat una tara al difunt. Es veu que amb l’únic primer mandarí francès que es va entendre va ser en Mitterrand, el François. Es veu que Albert ha acceptat al Ministre francès del Principat, proposat pel renovador Chirac, cosa que el pare, no el Sant ni el meu, sinó el Rainier (que ahir em vaig deixar les iis) no hagués acceptat.

Parlant del Principat, es veu que l’Ernst té una pancreatitis aguda, en si bemol, (sorry Ernst) i que entre les seves virtuts desconegudes està el fet que és cosí de la Sofia, la nostra i la de Grècia, una altra República, i que es va pixar, ja que els turcs són la major minoria cultural d’Alemanya, al pavelló de Turquia de l’Expo de Hannover. Com que ell era el Príncep, va dir “Ich bin die turkenepilsener”. Carolina ja no sap quina cara posar, tot i que el que es comenta que ells, igual que en Charles, es va haver de casar pel civil perquè encara no tenia el divorci eclesiàstic pertinent. Que extrany, si la Rocío, tant la Jurado com la Carrasco, i la Letizia el van aconseguir al seu degut moment! Que l’esport que es va carregar a l’Steffanno era el Offshore (foracosta, costi el que costi). A més a més la Carola es va casar de penalty, clarament, rellisacada dins l’àrea, cosa que es va demostrar amb el naixement de Na Alexandra, l’enèssima en la successió, sis mesos després del casori, i ben formada, sense necessitat d’incubadora. Tot i que l’Albert forma partdel COI i es van fer els controls pertinents, l’Ernst els va superar, llavors sí que li funcionava el pàncreas!.
Tanquem la crònica amb paraules de T.S. Elliot: There isn’t a month like April, is the cruelest month of the year.
Parlant de Pau, potser el màxim exponent de la Pau Mundial, el missioner del Tíbet, país completament ocupat pels clementins ( de les mandarines clementines als xinesos) i erigint-se en un gran centre turístic local, no hi ha estat, potser no ha pogut, ja que Xina té molta pressió ( que ens ho diguin a BCN i al Fòrum), i ajuntat amb el fet que s’havia convidat Taiwan, han aconseguit que cap país del sud-est asiàtic assistís a la perfomance. Ens referim al, Dalai Lama, reencarnat a Andalusia

Josep, el del miracle

Escrit dissabte 9 d’Abril
Ja ha passat gairebé tot. Ja el tenim enterrat sota terra, com ell volia, amb la senzillesa d’un taüt de fusta de pi, com correspon a una persona senzilla, que no deixa res de físic, que demana que es reparteixin els seus pocs béns, que cremin els seus apunts, que en quedi sols el record, la imatge, aquella bondat que inspirava, aquells petons al quitrà de tots els aeroports de tots els països, i més ni hagués hagut! Estava a punt de visitar el de Girona amb un vol promociona de Ryan Air. Una persona que s’ha mogut entre els pobres d’arreu, quan ha pogut viatjar d’incògnit, emulant las hazañas de un Gato en Morocco. Això sí, descansarà eternament tapat amb un mocador de seda, i dic eternament perquè jo no sé si creure’m que no l’han embalsamat. El que no em puc imaginar és qui faria aquesta feina. En Joseph? És que no s’ha observat cap acció visible dels bacteris necròfils al llarg de tres dies, i això ho poden testimoniar més de1.000 milions de persones. Després de la cerimònia ha començat la carrera del Birret. Quina imatge avui, tots els purpuris saludant-se amablement amb les seves capes, del mateix color que la d’en Richelieu. Recordava als jugadors de rugby que se saluden abans i després d’un partit, a veure com se saluden després del Habemus Papa. A més a més era com una melé. Atenció a les intrigues de passadís de la dreta, que pots comptar que ens n’assabentarem, de la missa, la meitat. Les apostes les encapçala el de Bombai. Això vol dir que no guanya, i això que també hi havia representacions hindús a la cita.

I ara a pensar en Windsor, però no el Castell, sinó en l’Ajuntament. O el casament. Com agradi més. En fi la segona unió del, també, cornut Charles! Es veu que el canvi de data ha significat un increment en les depeses de la boda, d’uns 8 milions d’euros. “The same that I`ve had spent in pop corns since I’m president”, ha comentat Bush. Quantitat que pagarà resignadament el contribuent britànic. Clar! És una qüestió d’Estat, i això que el poble de les Islands ja li havia pagat una, i aquella va ser a major wedding, que els va sortir rana, pobrets. A veure com va la nostra. Hi ha afegit un altre petit detall, com que hi ha hagut canvi de data, per demà (avui pel lector), pel dia 9 hi havia previstes dues bodes més, hi podran disposar de 20 fantàstics minuts per casar-se, ja que si allà el tema “aconseguir data per la boda” està com aquí, digue’ls a ells (maleïts pronoms) a setmana vista que han de canviar de data, totes dues parelles i els seguicis. Això provoca que el sistema de protecció sigui un colador, cosa que han demostrat uns grup d’anarquistes britànics, que es veu que sempre que poden boicotegen d’alguna manera els actes protagonitzats per la monarquia d’allà. Aquest cop han aconseguit passar els controls de seguretat, pressupostats dins els 8 milions suposo, amb una caixa amb la paraula BOMB escrita fora. Per internet ha començat a córrer el rumor que un dels altres 2 nuvis deia que sols acceptava endarrerir la seva boda mitja hora si també se’ls deixava assistir al guateque Reial. Diuen que no els deixaran casar.

Ostres, que m’ho deixava, demà pot ser que hi hagi el Parker-Bowles a la boda, i li haurà de demanar disculpes públicament el Príncep. Menudo papelón, Dumbo!
Tot això per anar a sopar sol a un xinès, ja ho diu la gent……..

que no abusa d’aquesta cuina

“perquè fa digestions pesades”.

Josep, el del miracle

Escrit dissabte 9 d’Abril
Ara ja és el dia per celebrar el meu aniversari, no sé si era públic o no, però vaig néixer en Divendres Sant, el dia que es commemora la mort de Crist. Ben bé que la vida està plena de curioses casualitats. La mort també. El cel plora, aquí i a Roma. Ja tenia raó el Ratzinger, quan deia que tot estava transcorrent sense cap problema, que tot estava molt lligat. A veure si el conclave és breu, com demanava en Joseph. És que al juny hi ha opos i no podré estar tan pendent de l’actualitat, o sí?

He anat a sopar a un xinès. Curiosa aquesta gent, és la única nació poderosa que no ha enviat ningú al funeral del Papa. I mira que es calcula que hi ha 1.100 milions de cristians al món. Quina falta de respecte! A no ser que els asiàtics hagin tingut en compte que sols a Xina ja en són més, i que el seu calendari ja ha superat l’any 4.000, el doble que nosaltres. El càlcul de la població és sense tenir en compte tots els Chinessetowns repartits per tot el món. Perdoneu que insisteixi, però, és que hi havia molts representants, de totes les esglésies, de molts països, de Pakistán, de Síria, Irán i de l’ANP(¡), en Charles i el bisbe de Canterbury, l’Emperador, el Remendón i el PaPissot, gent de l’ONU, de la UE…tanta gent que ni tots els bancs de totes les esglésies de Roma han estat suficients. El que no sé és si hi havia algú de Mónaco, però com que formen part de l’ONU des de fa uns anys, ja hi estaven representats. Per què no sé si els queda gaire gent, que se’ls ha girat una feinadaaa, uns al velatori i els altres a la UCI (la dels ciclistes no, eh?). Es veu que l’Ernst ha entrat en coma, estat que hi ha arribat via dolència al pàncreas, responasble de la síntesis de la insulina, i veí del fetge. Que no sigui que aquest se li hagi inflamat ocupant l’espai vital de l’altre, i que el coma no sigui un coma etílic. Fora bromes, des d’aquí esperem que això sigui més un punt i coma en la vida d’aquest noble senyor, perquè portem una setmaneta amb dos punts finals que tela. La realitat supera la ficció, ni el Hugh Grant hagués pogut protagonitzar la peli “ Una boda i tres funerals”. Que es veu que en l’informe de l’OMS citat ahir, la professió de marit de la Carolina de Mònac també consta com una de les que té més mortalitat, juntament amb la de ser iraquià o palestí. En aquest informe se citava com a dada curiosa que, la professió amb menys mortaldat és ser xinès a Barcelona. Pensant en xinesos, morts i capitals del món, em ve al cap la pena capital, o millor dit, les penes. Aquesta setmana AI ha tret el seu informe, independent del de l’OMS (és el dia de les sigles avui), on els països que encapçalen la Lliga de condemnes de mort són els xinesos, el país dels Haya pá tó, Allah’s, i evidentment l’Imperi, ell amb opció menors. Aquest president recorda Atil•la, perquè per allà on passa no hi torna a créixer l’herba. Tot i que el bo d’en Donald, el de la cara de sàtir, diria “ that before we’ve arrived here, all this land it was a huge world of sand. And oil, jejéé, of course!”. També se’l compara a aquest personatge històric perquè el món ha quedat dividit entre dos pols, los hunos i els altres, els terroristes. I tots dos intenten fer pols als altres, perquè del polvo venimos…, mentrestant tots a patir i a fer cues als aeroports: passaport, cinturó i sabates en mà. Tornant a l’informe, si el màxim mandatari mandarí hagués assistit a Roma, potser s’hagués reunit amb el terrorista Jatami i l’innombrable. El persa hagués pogut explicar la tècnica “penjament de grua d’obra”, el xinès “com fer judicis transparents”, fer-ne de parcials ja en saben, i el nortamericà “ la tècnica Abu Grahib”. No sé si les dades d’AI incloïen la pena capital infligida a la població iraquí (i afgana, i….)

Es veu que finalment Bush no s’ha assegut al costat ni d’El Assad ni del descendent d’Alí, perquè els màxims mandataris s’ordenaven a la dreta de l’escenari, a partir de la segona línia, per ordre alfabètic en francès. En francès? A la primera hi havia el rei de les democràcies europees, l’home liftat, en Silvio. Rodríguez? No, Mussolini. L’altre, el Zapatero, per ordre, li tocava per davant dels Etates Unís. Clar! per això era en francès, perquè si fos en anglès és United States, i tindria com a veí de la darrera fila el presi d’Uzbekistan, si és que hi ha anat. He vist una imatge que enquadrava el nostre Rei compungidíssim (ja hi tornem a ser amb la monarquia), i per darrera, un pèl desenfocat, en George. En José Luís no devia estar lluny. Ens haurà tornat a ignorar el Cèsar? Ens ha de semblar insignificant això, perquè som els creadors del Fòrum. I dels millors JJOO de la història! Si era en ordre alfabètic, el primer devia ser en Karzai. A la placa que hi ha recordant John Lennon a NY (EEUU), sota la frase Imagine all this people living all in peace, hi ha la llista de països del món ordenats alfabèticament, aquest cop en anglès. No sé si està actualitzada amb tots els -istans nous, però el darrer cop que la vaig veure, en primer lloc hi havia Afganistan. Crec que al final en Maragall hi ha anat en representació de la Generalitat. Inicialment hi volien enviar un tal Carretero, però es veu que l’Iceta li ha enviat un MSM que deia “ PSOE envia ZP. D la Vga diu k kon 1 -ero hay suficiente”

Ahir comentaven que el bad boy de Texas és metodista, més que metodista és metòdic, primer Afganistan, després Iraq, després…A les apostes del Betandwin.com, secció ocupacions per la democràcia, Síria encapçala els pronòstics. Sigui com sigui, Wojtila ha aconseguit que per un breu espai de temps els diferents eixos que dominen el món, el del Mal i el del Bé visquessin junts el mateix moment. Esperem, però, que quedi sols en una qüestió cultural, perquè si s’identifiquen amb el Bé i el Mal-vissió Ratzinger, les coses pinten magres. A veure si és veritat que és el Papa de la Pau, el qual fou honrat per la visita de l’Emperador, com ha estat sempre.

Josep, el del miracle

Diuen que 10.000 cientifics llestos, quan s’ajunten fan un grup de 10.000 cientifics imbècils.

Tot sovint al metro, sobretot en hores punta, et trobes que quan vols baixar, hi ha un mur de persones esperant, tot bloquejant el fet de poder baixar. Són gent que no es mou, que estan a l’espera del teu moviment, quiets, esperant a que baixis per pujar.

Independentment de que hi ha un rètol a sobre les portes que diu “deixeu sortir”, la gent s’amuntona davant de les portes i s’espera a que tu baixis. Suposo que el que no enten la gent és el “deixeu” i no el “sortir”. La meva pregunta és: Si estas bloquejant la sortida i esperes que el que està al vagó baixi per poder pujar tu, per on se suposa que surt? Perque esperar a que baixi l’altre usuari, si no pot baixar per que li estem barrant el pas? Quina esperança tinc de pujar si espero que el que ha de baixar faci el primer moviment, i li impedeixo de fer-lo?

Però això no és tot. Com que no pots baixar, el que està abaix esperant el teu moviment, s’impacienta, i llavors o bé es queixa, o bé intenta pujar. Quan es queixen és mitjançant ganyotes i cares extranyes, tot indicant “joder, aquest paio s’està quiet i no em deixa pujar” o “ummm, no veig cap forat per pujar mentre els altres baixen”, i quan intenten pujar, ho fan mitjantçant esforços de pressió, tot mirant a terra fent veure que passaven per aqui i tenen dret a un forat per pujar (suposadament per la seva llarga espera deguda a que el que ha de baixar li impedeix pujar perque ell mateix li tapona el pas).

I que passa quan tu baixes (al cap i a la fi, acabem baixant a la nostra parada, hi hagi muralles de gent o no)? Doncs ho bé sents renecs del tipus “joder”, “eh, tranquil” o “sin esmpujar” perque has d’empenyer algun maó (o persona) del mur de gent, o bé directament sents comentaris del tipus “eh, gilipollas, surt del mig” o “vigila idiota, que te’ns enportes per davant”.

Penso que no estracta ni de que passi això (fora de tota lògica, sentit comú (que jo en tinc poc), sentit pràctic, i raonament), ni que s’hagi de de fer una rebuda amb passadíss de gent pels que baixen del metro. La sol.lució és entendre que en “deixar sortir” importa més el “deixar” que el “sortir”. Perque la solució de si decidim que primer es puji al metro, i despres la gent baixi, no és molt factible, degut a que llavors, el paio que controla les portes necesitaria un sistema per controlar que no hi hagi més gent dins el vagó amb intenció de baixar (perque si al autobus, el conductor ja es despista amb la porta de darrera, ja no t’explico el de les portes dels vagons per veure la última porta del cinquè vagó quan hi ha 4 parets pel mig).

Els antics llocs enmurallats, tenien un espai (anomenat porta) per entrar i sortir del recinte tancat. Potser el mur d’impaciència i ganes de ser primer, que apareix en forma de persones davant de les portes del metro quan vols baixar, necesita l’espai d’un maó (persona) prou individualista per no estar a la imbecilitat de la massa social i entendre que que s’ha d’apartar perque tot vagi fluid. I estic segur, que a tots els maons (persones) del mur, els fas pensar sols, i tots s’apartarien per deixar-te baixar. Però quan ens ajuntem 12 persones raonables, formem una dotzena idiota.

Escrit divendres 8 d’Abril 2005
Joseph Ratzinger, quin nom, quina figura. Quina mirada! No em sona haver vist, en molt temps, una mirada tan obscura com aquesta, una figura tan lúgubre, tan fora del temps, però tan actual. Aquest home ocupava, nada mas ni nada menys, que el Ministeri de la Fe. El rebatejat i oblidat Ministeri de la Inquisició de la Fe, la tan memorable Inquisició. Per cert, unida en algun que altre moment a la Monarquia, a la general, la mare de tots els xollus, i que increïblement encara funciona, i la mar de bé. Ja tenim futura reina, una imatge nova, fresca, plebeia, moderna, caratsus! però si és divorciada. I llicenciada i molt fotogènica, més prima que un secall, però més mediàtica que l’Urdaci. Tornant a la nostra disquisició, tornant al nostre sinistre ministre, la funció del qual devia ser, jejé, dirigir les pautes del què és correcte i el què és incorrecte de fer en nom de la Fe. Indicant la manera adequada d’actuar, en front a la vida, a les persones, marcant uns límits que no es poden traspassar, indicant que la mort ha de ser un martiri, i per mostres aquest sant Pare i per tant l’eutanàsia no té cabuda a la societat, que el millor anticonceptiu és l’abstinència, que… en fi. Per cert que em sona que encara no s’ha demanat una disculpa històrica sobre aquelles desencertades actuacions? Allò de posar una mà dins una olla d’oli bullent, o de cremar viva la gent per no creure el que devien?

Canviant de tema, que es veu que l’Emperador, el nou evangelitzador mundial, ja ha saludat a les despulles que no seran enterrades en un sarcòfag. Es veu que entre les possibilitats de l’enterrament de Papa hi ha aquesta opció. Sarcòfag! com els Faraons. Quins cracks! Es veu que l’amic de l’Ànsar ha trobat aquella porteta, la que et porta als llocs més ràpid, un helicopteret de res, per sobrevolar un cel segellat, uns passadissos secrets i ben protegits. Hauran catxejat a la Cúria? Ràpid,ràpid, cap a la basílica, la de Sant Pere, per si algú no s’havia situat. Són els avantatges de la feina, si ets the president of de Unites States of America tens aquest avnatage. Com el de ser professor, que tens la casa plena de guixos. No saps mai què fer-ne però. Aquesta és la diferència amb el menda, perquè els dos eduquem el món. Realment, tela el faenón que els ha caigut als carabinieri. Si no hi ha cap conflicte de magnitud, a no ser que l’atzar ens jugui una mala passada i xoquin els cotxes del màxim dignatari internacional amb el d’algú que vingui del Pròxim Orient, déu no ho vulgui, ens podrem centrar amb l’únic enterrament que pertoca. Esperem també que no es mori cap més ciutadà de Roma, perquè, quina moguda que monten per una persona. Pedazo titulars que hi haurà als USA, això segur! a veure si dissabte publiquen una fotica d’en Jordi amb el Jatami i el sirià, de bon rotllo. Òstres, que es veu que hi haurà més de 200 representacions importants, que sí que serà recordat El Gran!. Ha estat un Papa modern. Ha utilitzat, com molts d’altres, la televisió, la caixa tonta! Finalment, se sap on serà enterrat, a la cripta, on va ser enterrat Joan XXIII ( dubto!), del qual no recordo el sobrenom, però em sona que potser va ser el Papa que va intentar fer la darrera obertura important. Fins i tot potser ….. la primera ( aquí també dubto)? No ho sé, però no m’extranyaria. Un comentari: Hi havia un article l’altre dia que deia que el secretari personal del Papa, un dels possibles in pectore, l’ha servit al llarg d’uns 30-40 anys, que el va conèixer abans que fos nombrat, l’ajudant, sacerdot, i que era l’encarregat de dir bona nit al Papa. Sols una pregunta, el dia a dia d’un Papa requereix de tant protocol? No hi ha espai a la persona? S’ha de reconèixer que va tardar, però al final va demanar públicament la Pau al món, això sí que s’ha de recordar. Que és el que tocava, evidentment, estem parlant de Joan Pau II El Gran Papa de l’Església Cristiana, ja que el petit sols va durar 33 dies. Es veu que no el van enterrar divendres. De fet ningú se’n recorda, no se sap amb certitud, perquè realment la seva existència com a Papa va ser curta, nímia, potser era un renovador, o un tio amb molt mala sort.

I a partir de l’endemà, a esperar què diuen a la secció cardenalícia del Betandwin.com sobre el seu successor. Ara per ara les apostes són incertes, n’hi ha de tots colors, de pell i de ment, més conservadors que res, però algú amb dos dits de front deu haver-hi. Potser un dels tres que queden del conclave anterior, ara fa tot just 26 anys en queda un de bo, perquè un està fotut i no podrà assistir-hi i l’altre és en Ratzinger, el del Ministeri citat anteriorment. La OMS diu que la professió que més mortaldat presenta és la de cardenal. En mig de tanta diatriba, fóra bo recordar la boda d’en Charles “El Tampax” amb la Camilla “The Posh? ( aquí també dubto), que tindrà lloc dissabte, que suposo que després de tants escàndols (recordem Fat Fergie o l’ovella negra del moment, “El SuperSònic” o el “Marley de Buckingham” entre d’altres), li anirà bé passar desapercebut.

Diuen també que el llenguatge del Vaticà mai és transparent, només cal repassar les declaracions a l’aeroport dels assistents a la reunió, que es farà sense tancar la porta amb clau. Atenció!, però es farà, a porta tancada. El resultat el dia 18 (¿). Hora? Incerta. Després de la fumata, la blanca, que aquest cop es mirarà que sigui més blanca que el darrer cop. Bàsicament han netejat la xemeneia. Que es veu que el darrer cop va crear certa confusió. Per si de cas, sonaran les Campanes, suposo que les de Sant Pere, el primer Papa. Si vols baixar-te els sons de les campanes… marca 555-Politoni Ioanus Pax II, amb un 2 si les vols de bronze i un 1 si les vols de llautó. Per tant potser el nou Papa no està entre els favorits. Caram el Chelsea. I sí és així potser és l’Elías l’escollit, que es veu que són 6 espanyols entre 117 ( falta el pectòric, però falla un dels veterans).

Sigui qui sigui fora bo que fos recordat, no sé si el Gran, potser millor El Bo, o l’Humà. Posata a imaginar t’imagines al Rouco com a Ministre, del Miniteri de la Fe, substituint a en Joseph Ratzinger, El Sibilí?

P.D: que es veu que Ranier III (¿) serà enterrat bastant més endavant, que es veu que es conserva més mort i viu un Grimaldi que un Papa. Ranier, que ha regnat durant més de 50 anys sobre una superfície immensa i sobre una ciutadania àmplia: +/- 6000 persones, va protagonitzar una de les bodes del segle XX. No se li coneix cap escàndol, allò que s’espera d’un príncep, un aristòcrata, i si ens remontem a l’origen de la dinastia, cap allà al s XIII, però llavors deurien ser 200 o 300. Hem de tenir en compte els fills, d’aquests si que se’n coneixen d’escàndols, exceptuant el cas de la possible homosexualitat del nou regent, a no ser que ens creiem en Ratzie, llavors sí que seria una tara més alta que un Sant Pau, i si fos així, potser serà recordat com Albert The Gay El Primer.

Josep, el del miracle

Escrit dijous 7 d’Abril 2005
L’atzar a vegades és curiós. En un moment en què la modernitat és a l’ordre del dia, el Papa es mor, i coses de protocol, l’enterrament pot ser entre 4 i 6 dies després de la seva mort, i la daten per divendres 8 d’abril, el mateix dia de la setmana que morí Jesús. Aquest Papa perseguidor i gairebé aniquilador dels seguidors de la Teoria de l’Alliberació i consagrador de l’Opus Dei, i començat a recordar com a Joan Pau el Gran, degut a la seva longevitat en el càrrec i per haver visitat més d’un centenar de països i ser el més mediàtic, serà enterrat aquest divendres.

Aquell divendres 8 d’abril estava datada una boda, la segona d’un futur monarca de l’Împeri Britànic, divorciat i amb l’ex dona morta en un accident curiós. Però la mort d’un Papa, representant d’una institució molt antiga, més que la d’aquest futur monarca, que també déu ni dó, farà que en Charles viatgi a Roma amb el Bisbe de Canterbury. Per cert, en aquest país el monarca és el cap de la seva pròpia Església. Per tant divendres aquest jove que s’havia de casar amb una dona divorciada, que li va fer banyes al pobre Parker-Bowles amb el que ha de ser el futur marit, i ella futura princesa de Gal•les, que es veu que ara sí que se sap, no es podrà casar. Té funeral de Papa, un altre cap d’una altra Església, el divendres. Per tant es casarà dissabte 9, hauran de canviar tot el tema de màrqueting, però no patiu que són molt rics i sempre sortirà un col•leccionista que ho acapararà tot, i més, després de l’enterrament d’un Papa.

Però és que l’atzar és molt atzar, i el príncep d’un petit paradís fiscal europeu, á l’ azur coté, casat amb una bellesa cinematogràfica, i vidu per una altre accident de cotxe, també es mor, aquest, dimecres 6 d’abril. Deixa tres fills, una amb quatre fills, d’homes diferents, que ha dormit en un circ, tatuada, i que va treure, en el seu millor moment un alepé. La segona, bellísima hereva del glamour de la mare, excasada amb un playboy, vídua, també per un altre accident motoritzat, i casada amb Ernst Hungover,o quelcom de semblant, que es veu que també és noble, famós també per borratxeres i cops. El tercer, l’hereu, un jove vividor amb més de quaranta anys, amb unes tendències sexuals qüestionades, i que ja parla de no acceptar diners d’organitzacions terrroristes. Quin detall! Això sí, els de les ONGs sí. Quin altre detall! La pregunta és, quan l’enterraran? Dijous?, divendres?, dissabte?, diumenge?. Diumenge no! que hi ha el Madrid-Barça, a les set.

I l’altra pregunta és: no ens saturarem de tants esdeveniments que superen l’essència humana popular en tan poc temps? Ostres! No oblidem que estem al s. XXI.

Josep, el del miracle

La gran piràmide de Keops és la piràmide que supossem de Jnum-Jufuy o Jufu (Queópe / Keops) de la IV dinastía (nat:26– / coronat:2589 / mort:2566 o 2567). Supossem que pertany a Keops perque antigament era coneguda com a Mer Ajet Jufu (horitzó de keops). Deduim que es va construir entre el 2589 dC i el 2509 dC (o sigui, desde que puja a regnar més els de 15 a 20 anys que diu que triguen l’Heròdot).

Per acabar-ho de provar, resulta que al 1837 el coronel R. Howard Vyse, va descobrir a base de dinamita l’acces a més de les anomenades cambres de descàrrega de la piramide. Sembla ser que aquestes cambres eren sellades desde la construcció de la piràmide. En elles hi ha els noms dels equips de treball que suposadament van fer la piramide, i a més a més, hi ha repetides vegades el nom de Jufu.
Per exemple:

Segons l’egiptòleg Mark Lehner, aqui hi diu “Que poderos és l’equip de la gran corona blanca de Jnum-Jufu!”, i evidentment això és un text de dins d’una d’aquestes càmbres.

Aquestes inscripcions es feien, probablement a la cantera (per qüestions pràctiques i de lògica: eren tot sovint propaganda i no tenia sentit dins de cambre inaccessibles, o bé eren per numerar i poder situar els blocs desde la cantera a la piramide). Hi ha una inscripció que fins hi tot parla del “16è any de regnat, primer de Ajet…”. Melquisedec o Enoc en foren els arquitectes.

Heròdot , historiador grec de 2000 anys després, ens parla de 3.000 o 100.000 (sembla ser que els traductors no es possen d’acord) treballadors, que durant 20 (o 14, 15 o 16 depen del lloc on t’informis) anys van estar treballant en periodes de tres messos (que té certa lògica en una societat agricola que els hi creix el riu durant 9 messos, i que per tan, els hi en sobren tres) en una época on l’esclavatge ja era abolit. Bàsicament treballaven amb cisells de bronce colpejats per masses de fusta per extreure la roca, o picant amb dolerita per treballar el granit o altres roques mes dures. Aquestes pedres es traslladaven de la cantera a la piramide mitjaçant trineus de fusta arrossegats per força humana o bous, donat que el sòl egipci és molt tou, i blocs de pessats, sobre rodes s’enfonsarien. Sabem per textos egipcis que 172 paios trasladaven 60 tonelades a 50 km de distancia com a quelcom freqüent.

Tota aquesta informació la podeu treure de molts llocs, per exemple www.egiptomania.com o www.egiptologia.com

A grans números, aquesta piràmide té 146,6 metres d’altura i una longitud de 230 m i més o menys 2 milions blocs de entre 2,5 i 60 tonelades.
Originalment tenia 2,5 milions de metros cubics reduits a 2, 3 i tenia 210 files de blocs, de les quals en queden 203. Les teories porten de 750.000 a 3,8 milions de blocs (depenent del tamany dels blocs i les dimensions de la muntanyeta natural del seu interior), però els egiptòlegs creuen com a raonable 2,3 milions de blocs de 2200 kg de mitjana.
Ara començem a jugar

Suposem el màxim temps de construcció: 23 anys (desde que és coronat fins que mort Keops).
Suposem que els mapes dels arquitectes ja fossin fets, que ja poguessin posar el primer bloc desde el primer minut, i que sempre tinguessin un bloc a punt per ser col.locat, que treballessin 24 hores al dia, 7 dies a la setmana…
Això és
2.300.000 blocs en 23 anys són 100000 blocs a l’any.
100000 blocs l’any són 274 blocs al dia
274 blocs al dia són 11 blocs cada hora
11 blocs cada hora són 1 bloc cada 5 minuts i 16 segons.

A mi això ja em sembla descartable per si sol. Algú s’equivoca en algun lloc. 1 bloc de 2,2 tones cada 5 minuts, sense equivocar-se mai, sense tenir cap problema, sense haver-hi accidents,… em sembla poc creible. Actualment no ho podriem fer.

Però tenim que la font històrica ens diu que treballaven 3 messos l’any.
Són 33333,3 blocs al mes.
100000 l’any en 3 messos son 1111 blocs per dia.
Això són 46,3 blocs per hora
Aixo és un bloc cada 1 minut i 7 segons.

Si 172 paios porten 60 tones, tenim que cada treballador carrega amb 349 kg.
1 bloc són 2200 kg, i per tan necesita de 7 treballadors que porten 315 kg cada ú (si fossin 6 treballadors haurien de dur 367 kg cada ú, i això és més de 349, que és la base de la hipòtesi).
Si a l’obra hi ha 3000 treballadors, són 428 grups de treball de 7 persones (que són de 7 per arrossegar els blocs, i ens en sobren 5 que podrien ser capataços, vigilants, cuiners, o qualsevulla altre cosa).
Això són 214 grups de treball per torn de 12 hores seguides de treball (2 torns per dia).

Cada torn de treball necesita col.locar 2,6 blocs diaris. Això ho fa encara més increïble.

Val a dir que sabem que els grups de treball eren de 18 o 20 persones, segons Heròdot, i això fan 150 grups de treball.

Cada torn de treball necesita col.locar 7,4 blocs diaris. Això ho fa inimaginable. Quanta penya pencant corrents i sense parar!